… meiro…

… Quan arriba a les meves mans un llibre d’un altre, conegut o desconegut, no deixo de mirar primer on està obert o si té pàgines marcades, escrites o amb penyores. A mida que llegeixo, en arribar a la pàgina distingida si coincideixo amb aquell altre lector o lectora, penso que tenim quelcom més en comú que el llibre i la lectura, com si una mena de fil ens pogués unir, i si no coincidim, intento buscar què ha vist en aquell fragment, intento imaginar imatges i veus que redibuixin les paraules…

Mentre escrivia aquest comentari en un blog, vaig recordar un llibre que fa anys em van regalar i que, com la majoria, té la seva petita història paral.lela al relat. Com la majoria de llibres que llegeixo té pàgines doblegades, frases subratllades i anotacions. Però també parla d’un viatge que vaig fer i d’una amistat: va ser l’obsequi que vaig rebre en trepitjar el lloc de destí on passaria quatre dies de descans tal i com en la dedicatòria va escriure qui me’l va regalar. Si un dia algú l’agafa i el llegeix, podrà imaginar què sentia, què m’agradava i què vaig voler recordar per rellegir. Podrà fer volar la imaginació sobre viatges i regals, donant potser un nou sentit al que trobi marcat. Apareixeran davant seu petites històries, la de l’escriptora, la de la lectora i la personal, amb les quals establirà un diàleg nou que anirà més enllà de la seva lectura…

“Me encantan esos libros de segunda mano que se abren por aquella página que su anterior propietario leía más a menudo. El día en que me llegó el ejemplar de Hazlitt, se abrió por una página en la que leí: “Detesto leer libros nuevos.” Y saludé como a un camarada a quienquiera que lo hubiese poseïdo antes que yo.”

Helene Hanff. 84, Charing Cross Road. Ed. Anagrama. Barcelona, 3a edició 2003.

… Els laberints poden ser tan grans com somiem. Podem anar-hi afegint cruïlles i caminals, murs i passos barrats, i perdre’ns en ells torbats per la dificultat o seguint el vol d’una papallona. Podem creure que són miratges o que són reals. Els laberints ho tenen això…

Hi ha un laberint grotesc on parlo de llibres, bàsicament. Llibres que s’han perdut en ell mentre l’Ariadna espera amb el cabdell a la mà o camina, amb pas més o menys insegur, pels intricats camins. Sé que quedaria suspés en l’aire de no ser pels comentaris i per la reacció que provoquen els propis comentaris. Sovint veig cada post com un mirall, en un costat és l’escrit i en l’altre els comentaris: un reflexe de l’altre, un necessitat de l’altre. Més d’un cop, donaria el tomb al mirall, faria que els reflexes sortíssin de l’amagatall on reposen per veure la llum de l’altra banda. La riquesa dels comentaris arriba a superar el que pugui aportar aquell escrit inicial, ja que, molts cops, en l’àmbit amagat d’ells, sorgeixen escrits nous, amb prou força com per ser posts en ells mateixos. Això serà aquest kagami, el mirall dels comentaris, fets amb el cordill a la mà, mentre amb passes, més o menys, fermes, camino pel terra de pols rogenc o blanquinós o grisenc del laberint. Uns comentaris que faig i que neixen d’altres comentaris, generats de manera espontània per la riquesa de les paraules, i que aquí quedaran reflexats, encara que només siguin per uns instants, passant a l’altre costat del mirall o multiplicant-se en una reflexió d’infinits miralls col.locats un davant l’altre. Perquè sempre he associat els laberints i els miralls, les illes i les boires, les muntanyes i la mar, les màscares i les bombolles de sabó, la pluja i les fulles seques de la tardor…

Fotografia: Roses grogues d’un jardí.

… “On vas?”. Els meus ulls es perden més enllà, sense fixar-se en cap punt, sense buscar res on aturar-se. “No ho sé”. Ignoro el gest del seu rostre, l’expressió de la seva boca, la llum de la seva mirada. No ho vull saber, ni mirar, ni valorar. Continuo en aquella mena d’espai sense gravetat, sense llum, sense res. Un buit que no em fa por, que no trobo estrany ni perillós. Un no-res que podria dir-se que el sé meu, tot i que el desconec, que em relaxa, malgrat la foscor i el silenci. Perquè s’ha tornat el meu refugi, el meu lloc, el meu espai. Un indret on es perd la meva mirada, descansa el meu pensament i neixen i moren els meus somnis…

Fotografia: Roses blaves assecades a casa.

… Ara compto estels. Tinc un punt de referència per on començar, que aviat es perdrà i, a partir d’ell, una a una, passaran aquestes llums que guspiregen en la foscor. No em preocupa descomptar-me. Si em perdo, torno a començar. Hi haurà estrelles més lleugeres i d’altres més pesades. Per més que m’hi esforci, quedaran sempre per comptar les que són més enllà de la darrera que acabo d’anomenar. Seguiré comptant, sentada a terra, amb la mà alçada i els ulls atents, perquè si cau algun estel l’hauré de restar i si apareix una nova llum, l’hauré de sumar. I si mai el coll em fa mal i els ulls es cansen de mirar amunt, sempre podré posar-me a comptar els grans de sorra del desert o les gotes d’aigua del mar, perquè si es vol, mai es deixa de comptar…

Il.lustració de Jimmy Liao en El So dels Colors.

… El soroll de la fusta del terra sota els seus peus marca cada passa. Passeja els dits pels lloms dels llibres, acaronant aquelles enquadernacions de pell gastada, de cartró rosegat i de lluentors perdudes. Deixa la mà sobre un llibre, fa un petit moviment de canell i el treu molt a poc a poc del seu lloc. En obrir-lo, nota el pessigolleig de la pols en el seu nas i olora aquella fortor de paper vell i tinta impressa. Es passa hores sentada en aquell gran finestral, amb el llibre a les mans, llegint, o prement-lo lleugerament contra el seu pit, mirant aquell cel. Sovint, confon els personatges de la lectura amb aquells núvols esfilagarsats que enteranyinen aquell blau, i en crea de nous, a partir de les formes que veu i que la seva fantasia reinventa. Recorda l’arribada a la casa, com la mare fa dissabte i amb un drap a l’escombra repassa els racons del sostre. Tanca els ulls i encara pot notar el formigueig, per tot el cos, en veure aquelles aranyes que cauen i que tanta por li fan. Passant les pàgines, el cel va canviant de color i de forma, omplint-se de reflexos plens de llum i d’ombres, i, lentament, anuncia el pas de la tarda, mentre ella, des d’aquella finestra, s’ho mira. Com les hores, el temps passarà, la nena es farà gran, però continuarà pujant a l’habitació del cap de casa, fent el mateix, any rere any…

Fotografia: amb la càmara des de la finestra.

… M’agrada mirar des de la finestra el cel. De fet, m’agrada mirar el cel. I si bé el blau d’un dia seré sembla roçar la definició d’aquest color, prefereixo els cels tacats de núvols. Les seves formes, els seus colors, les ombres i les llums que donen aquella textura i aquell volum que fan volar la imaginació i, quan en dies com avui, semblen tocar la terra cobrint-la per aque no s’hi acumuli la pols, com aquells llençols que la mare posava a tota la casa quan marxavem després d’una llarga estada… “Recuerdo que a veces, de pequeña, cuando jugábamos al escondite, me daba miedo esconderme demasiado bien, encontrar un lugar tan inaccesible y remoto que no dieran conmigo ni al terminar el juego y en vez de escondida quedara perdida por completo. No hubiera sido fácil salir del escondite, asomar la cabeza. No salía. Cerraba los ojos y los apretaba y concentraba todas mis fuerzas en desear que me encontraran, que alguien diera con la pista idónea, que una mano señalara el escondrijo y una voz denunciara mi nombre y los gritos de toda la pandilla confirmaran que seguía existiendo, que no había traspasado, con la perfección de mi escondite, ninguna frontera irreversible entre mi mundo y el de los demás. Así he pasado media vida, buscando siempre el lugar más remoto, el escondrijo perfecto, y llevando a cuestas la sensación permanente de no pertenecer, de habitar una especie de mundo paralelo, de ser como un planeta ingrávido, ajeno a las leyes que rigen los sistemas, flotando siempre en una deriva propia, temiendo y deseando a la vez que acudieran los demás a mi rescate.” Enrique de Hériz. Mentira. Ed. Edhasa-Pocket; pàgina 228… A vegades en llegir, m’aparto una mica del text i el miro, com si necessités una certa distància. No perquè hi hagi cap problema visual, ni la lectura no m’agradi, simplement perquè per uns moments les paraules perden la seva seqüència i esdevenen un reflex, com si la pàgina es convertís en una superfície pulida i reflexés uns contorns, amb aquelles frases, i dibuixés quelcom que em resulta proper i familiar. Llavors, l’espai entre la lectura i el llibre s’omple de veus i mirades que no pertanyen al món del relat, sinó que formen part del meu món i no deixen de dir-me que res resulta tan diferent ni tan únic, que res és imprescindible i que, segurament, tot és molt més senzill. La ficcionalització, aquella terra de ningú entre la ficció i la realitat és plena de reflexos dels escriptors i de tot el bagatge, del qual es nodreixen per treballar i donar forma a les seves creacions. És aquesta franja d’espai on realment costa més discernir, limitar i col.locar la barrera entre la fantasia i la realitat, el món real i el món oníric i on, crec, un escriptor pot donar molt de sí, perquè no es recolça en una sola eina, sinó que les utilitza totes. En aquesta barreja, en aquesta nova massa on modelarà les seves figures de fang, fetes a partir d’esbós i del retall, l’autor posarà una part de sí, tan igual i tan diferent, a ell, alhora, que esdevindrà allò que en llegir-ho, cridarà i demanarà aquesta complicitat que potser es busca sense saber-ho…

Fotografia: Soozika gotes.

… Només estàs feta de sal. Una sal que s’endureix i es converteix en roca mineral, donarà petites pàtines polides i agafarà el color de l’encaixant, més rogenc si hi ha ferro, més blanquinós si és calcari, intentant mimetitzar-se en el conjunt, per poder passar desapercebuda, per a que et deixin en pau i ningú et faci mal, però sense voler ser ignorada o menyspreada. Mires per la finestra i els pensaments agafen forma, prenent la definició d’un cos reflexat que es mou amb la lleugera vibració del tren. Veus aquells llavis que es mouen per dir aquelles paraules que la teva mà no vol escoltar. Però arriba tard, elles surten i els teus dits es perden en la seva boca. Molt a poc a poc, asustada, l’apartes, et mires en els seus ulls i saps que ets a punt de plorar en sentir el pas d’aquella primera llàgrima que comença a lliscar pel teu rostre. La teva mà l’atura, els teus dits s’hi banyen, humiteges els teus llavis amb el seu gust i saps que la sal es desfà i l’aigua del teu plor se l’emporta en dilució…

Fotografia: Soozika gotes.

… Arraulida prop de la finestra, la mirada es perd entre les paraules escrites, els paisatges que passen o els pensaments que es desdibuixen i, encara que no vulguis, apareixen les siluetes de realitats i miratges d’una mena d’anar i venir, sense arribar a l’indret que creus que et pertoca o que desitges tenir. Aquell espai fet a la teva mida, on deixar les maletes, que són plenes de robes, fotografies, gargots, llibres i records, que intentes aixecar amb totes dues mans, conscient que les mirades que reflexen la llum, els somriures dolços que defineixen les boques, els recorreguts humits que tracen les llàgrimes i les petjades tendres que marquen la pell, pesen més del que voldries i alhora són més lleugeres del que somies. Però el fred i el moviment del vidre t’arrenca d’aquell lloc profund, fosc i estrany on t’amagues, i el reflex et retorna la teva imatge i en aquell instant, veus que només estàs feta de sal…

Fotografia: amb la càmara des de les ciutats i els pobles.

Fotografia: Soozika gotes.

… Sovint rodolem per un camí, que a voltes puja i a voltes baixa, rebotant contra rocs i arrels, embruntant-nos de la pols i del fang, i continuem així, rodolant. No veiem els marges plens d’arbres amb ombres rialleres, branques i fulles bellugadisses i flors i herbes tremoloses. No escoltem els cants dels ocells, ni els frecs dels insectes, ni el roçar suau d’altres bestioles. No toquem la suavitat del terra, ni la rugositat de l’escorça, ni la fragilitat d’un cos, només hi passem de llarg. No olorem les fragancies fortes i suaus que el vent mou d’un lloc a un altre, perquè, per no adonar-nos, ni ens adonem de l’aire, ni del sol, ni de la pluja, ni del fred. No tastem cada moment, gaudint de la complexitat i senzillesa de tots els gustos que comporta cada petita mossegada. Hem d’apendre a aturar-nos a mirar, a escoltar, a tocar, a olorar i a tastar tot allò que ens envolta, donant el temps que cal a cada cosa, per poder dir que realment sentim. Per saber, realment, que som capaços de sentir…