… meiro…

Il.lustració de Kitagawa Utamaro.

… La calor s’enganxava en el seu cos i indolentment es passava l’aigua de colònia pel clatell i la base del coll. La seva mirada distorsionada per la xafugor es perdia en el reflex del mirall. L’olor fresca aviat es difuminava en l’habitació tancada per evitar l’entrada punyent dels raigs de sol que semblaven cremar-ho tot, en aquella primera hora de la tarda. La casa era en un dens silenci, només trencat pels respirars profunds de pesades migdiades dels que no feia massa eren sentats a taula menjant tots els plats que havia estat preparant sota l’escalfor dels fogons. Només en aquelles estones podia tancar-se a la seva petita cambra i escapar per uns instants de la rutina que queia sobre seu de manera inexorable. Davant del petit mirall, la seva fantasia volava. Podia imaginar-se que era d’una dama rica i bella, amb quimonos de seda pintats a mà pels més exquisits artesans. Podia ser la jove filla que un pare gelós guardava en les més refinades estances del seu palau, per por a perdre el goig de contemplar la seva blanca i radiant bellesa. Podia somiar en veure’s convertida en una d’aquelles belles princeses dels contes que presoneres del drac esperaven l’arribada del seu príncep alliberador. Podia… una taca de greix la va aturar en sec. Per més colònia que gastés, l’olor dels olis i la grassa de la cuina no marxarien de la seva pell. Perquè ni era rica dama, ni jove filla, ni bella princesa de faula, només era la jove criada, la cuinera d’un ric i gros mercader i de la seva familia de grossos i greixosos personatges que ignoraven la seva existencia més enllà de ser qui havia de preparar rics i suculents plats de menjar per cada àpat del dia, dia rere dia, any rere any…

Il.lustració de Jimmy Liao en El So dels Colors.

… El soroll de la fusta del terra sota els seus peus marca cada passa. Passeja els dits pels lloms dels llibres, acaronant aquelles enquadernacions de pell gastada, de cartró rosegat i de lluentors perdudes. Deixa la mà sobre un llibre, fa un petit moviment de canell i el treu molt a poc a poc del seu lloc. En obrir-lo, nota el pessigolleig de la pols en el seu nas i olora aquella fortor de paper vell i tinta impressa. Es passa hores sentada en aquell gran finestral, amb el llibre a les mans, llegint, o prement-lo lleugerament contra el seu pit, mirant aquell cel. Sovint, confon els personatges de la lectura amb aquells núvols esfilagarsats que enteranyinen aquell blau, i en crea de nous, a partir de les formes que veu i que la seva fantasia reinventa. Recorda l’arribada a la casa, com la mare fa dissabte i amb un drap a l’escombra repassa els racons del sostre. Tanca els ulls i encara pot notar el formigueig, per tot el cos, en veure aquelles aranyes que cauen i que tanta por li fan. Passant les pàgines, el cel va canviant de color i de forma, omplint-se de reflexos plens de llum i d’ombres, i, lentament, anuncia el pas de la tarda, mentre ella, des d’aquella finestra, s’ho mira. Com les hores, el temps passarà, la nena es farà gran, però continuarà pujant a l’habitació del cap de casa, fent el mateix, any rere any…

Il.lustració de Lorland Cheng Wei.

Il.lustració de Kojin Kudo.

… Sota el blau de les aigües, on els colors s’enfosqueixen per la manca de llum, un arbre creix. Les seves arrels recargolades queden enfonsades en la llera sorrenca del mar, buscant trencar aquella escorça solidificada d’un magma ancestral. Les seves branques dibuixen filigranes, per on plantes estranyes i peixos de cues transparents, creixen i viuen, esperant el moment d’exhaurir la seva petita i fràgil existència. La seva escorça és llisa, suau i de tonalitats translúcides que reflexen el color profund d’un món silenciós que veu passar el temps lentament. Una esquerda, de tall sinuós i precís, trenca la finura del tronc. Una fissura on, quan els petits peixos, tot jugant, entren en la seva foscor, poden contemplar un bell home blavós, que fa molts, molts anys, havia viscut en la superficie amb els seus, emparat en la terra seca, banyat pel vent i acaronat pel sol. La seva mirada té la saviesa del cel i de les roques, i la seva lluïssor és comparable a les espurnes dels astres i a les entranyes calentes del planeta. Si pogués parlar, la seva veu profunda com la serenor que precedeix una gran erupció, parlaria del seu poble i de la seva gent. Aquells que un dia van viure en la superficie d’una illa, on la saviesa i la serenor governava l’espècie més noble de la branca més evolucionada de la raça humana. Explicaria els mecanismes dels seus enginys, les lleis de la seva societat, les tecnologies  de la seva ciència, les belles obres de la seva cultura, amb unes paraules úniques originades per un llenguatge de so musical i senzill, que mai més ha tornat a escoltar-se. Callarà, perquè no tornarà a gaudir dels raigs de lluna sobre la pell, ni sentirà de nou l’escalfor en el cor en contemplar l’horitzó, ni seguirà amb atenció el vol fràgil de les papallones, ni s’emocionarà contemplant la tempesta que ho mulla tot i deixa aquella olor de terra humida que rep aquell arc d’irisats colors. Una tristesa infinita cobreix el seu gest i el seu semblant, mentre un silenci greu i feixuc ha caigut, amb el temps, sobre els records de tot allò que es va perdre per sempre, de tot allò que va ser i que mai més serà…

Il.lustració de Yoshitaka Amano

… Era conscient de que no era real. Sabia, d’aquella manera crua i dura de les certeses, què implicava tocar aquell cos. Coneixia la seva composició etèria, diàfana i fugaç, que envoltaria la seva mà d’un fred glaçat. Una sensació que entraria per cada porus de la seva pell, gelant tot el que trobés al seu pas. El glaç penetraria pels dits, per la mà, paralitzant la circulació de la sang, l’activitat dels nervis, avançant sense aturador pel canell, per enfilar-se pel braç. Un cop a l’espatlla, cobrada la posició favorable a la gravetat, aquell gel baixaria pel seu tronc, precipitant-se vers les seves extremitats. Només una petita porció, aniria cap al coll, pujant per ell, vencent de nou la força d’atracció de la Terra: aquella que ens hi manté fixos i lligats a un present que mai és com un somia, com un desitja, o, com un necessita. Un cop al rostre, les faccions quedarien aturades en un gest melangiós, que capturarien aquella sensació de dolça buidor, i, lentament, el seu cap, la seva ment i la seva imaginació, entrarien en una letargia gelada. Una mort freda, nua, sense estridències, però eficaç. Un deixar de viure per poder acariciar aquell cos, aquell rostre, que des de feia nits apareixia entre els seus somnis, omplint-los d’aquella sensació amarga de pèrdua. Era conscient de que no tenia sentit. Sabia, d’aquella manera sàvia i ancestral dels avantpassats, que mai es pot fugir del que està escrit. Coneixia la resposta als somnis, fantasies i il.lusions, i tot i això, va allargar la mà. Uns segons van permetre que es pogués perdre en la nebulosa d’aquella pell, la suavitat d’aquelles sedes, i la flonjor d’aquells cabells, abans de donar pas al seu últim alè glaçat…